Cantèrs deu gave Corren las aigas a capvath Neus pressadas de trobar la mar De s’anar esperlongar a las tesseiras Avalint e distància e temps Eth qu’ei aquiu immobil Sus ua pata calhat A l’espèra deu moment quan Tot sia tornat propici A la soa existéncia Irrupcion ua hregada Que desplega sas alas S’empara e’s lança Bèc en punta henent l’espaci Que lo gaiti a partir en magestat Engravat ens mens desordis Demorant aquiu calhat Lo gèsto de tu Qui’m tornarà a la vita

Envol
Berges du gave
Les eaux dévalent
Neiges tendues vers la mer
Vers ces grèves où s’étaler
Abolissant distance et temps
Lui est là immobile
Sur une patte figé
Dans l’attente du moment où
Tout sera redevenu propice
A son existence
Irruption
un bruissement
Il déploie ses ailes
Un appui il s’élance
Bec pointé déchirant l’espace
Je le regarde partir majestueux
entravé par mes désordres
Attendant là figé
Ce geste que tu auras
Et qui me rendra à la vie
